DRETS, QUE NO PRIVILEGISSegons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, privilegi és l’avantatge excepcional concedit a algú, alliberant-lo d’una càrrega, concedint-li una exempció, etc.
Segons el diccionari d'ús de l'espanyol de Maria Moliner, privilegi és l'excepció d'una obligació, o possibilitat de fer o tenir alguna cosa que als altres els està prohibit o vedat, que té una persona per una circumstància pròpia o per concessió d'un superior.
Contràriament, dret és la circumstància de poder exigir una cosa perquè és justa.
Sóc funcionària, em dedico a la docència i treballo en un institut d’educació secundària, en aquest país. I no, jo no tinc privilegis.
El sou que cobro és un dret que em guanyo honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què participen i signen totes (?) les parts interessades. És transparent, qualsevol ciutadà pot saber el que cobro. Hisenda coneix perfectament els meus ingressos, en la meva declaració no hi té cabuda el frau ni la picaresca. Els meus estalvis, pocs, estan en entitats bancàries completament controlades per l’estat, i no en paradisos fiscals. Em llevo cada matí a les 06:30 per anar a treballar. Quan retorno estic cansada, perquè, encara que no ho sembli, aquest ofici és esgotador. Diàriament dono compte del meu treball primer als meus alumnes i per descomptat els seus pares, després, al meu director i, si cal, a l'inspector de la meva zona, perquè jo sí que tinc caps.
Vaig obtenir el meu lloc de treball aprovant una oposició, que, per si algú no ho sap, és una prova molt dura, i no hi va haver padrins, amiguismes i influències de cap classe.
Si he d'anar a treballar amb cotxe, el vehicle és propi i pago la gasolina, jo no tinc cotxe oficial ni xofer. Si he de quedar-me a menjar, em pago el menjar, jo no cobro dietes El cafè i el dinar corren del meu compte, i fins els bolígrafs vermells que utilitzo per corregir els exercicis dels meus alumnes, els compro amb els meus diners. Els llibres de text i de lectura que necessito per treballar, de moment, ens els cedeixen gratuïtament les editorials; tampoc no li costen ni un euro a l'Administració.
No, jo no tinc privilegis. Algú podrà pensar que gaudeixo d'un mes de vacances més que la resta de mortals. Però durant el curs escolar treballo pràcticament cada diumenge, i quan no treballo en diumenge és perquè ho he fet en dissabte, o als vespres, quan molta altra gent ha plegat. De vegades, també estic treballant ja a les 7 del matí, dues hores abans del meu horari de treball oficial. Si compten tots aquests dies i hores, veuran que sumen més de 31, que són els dies que té el mes de juliol.
Quan porto els meus alumnes d'excursió o de viatge, els dedico les 24 hores, deixant als meus fills i la meva família.
No, jo no tinc privilegis. I no obstant això, em sento privilegiada. Sí, em sento privilegiada perquè considero que la meva feina és molt important i valuósa i realitzo un servei social. Em sento privilegiada quan veig créixer i madurar els meus alumnes, els veig superar les seves dificultats i aprendre, i jo estic aquí ajudant-los, encara que només sigui una miqueta. Em sento privilegiada quan els meus alumnes em saluden pel carrer, gairebé sempre amb un somriure i quan parlo amb els seus pares amb la cordialitat –tret d’algun cas hostil- pròpia dels qui comparteixen objectius. Em sento privilegiada quan trobo antics alumnes i em parlen de les seves vides, dels seus èxits i els seus projectes. I, sobretot, em sento privilegiada perquè treballo envoltada d'extraordinarisprofessionals que es deixen la pell dia a dia per portar a bon port aquesta nau que l'Administració s'entesta a fer sotsobrar. Sí, aquests són els meus privilegis, però puc assegurar-los que no li costen ni un euro al contribuent.
Amb tot, no creguin que vull posar-me medalles, res més lluny. Al fons, em sento com el servent inútil de l’Evangeli; al cap i a la fi, només compleixo amb les meves obligacions. Però és important no confondre drets amb privilegis.
Les retallades en Sanitat i Educació, són retalls en drets i no en privilegis. Que no us confonguin. No vegeu enemics on hi ha amics, ni botxins on hi ha víctimes com vosaltres. Confondre és una arma del poder per camuflar el veritable culpable.
Amb tot el que està caient sobre els docents, el que més em dol no és la pèrdua de poder adquisitiu, sinó el menyscabament moral a què se'ns està sotmetent. Només demano, a la societat, respecte.
Als polítics, honestedat, perquè molts han oblidat el significat d'aquesta paraula, si és que el van conèixer mai. També els demano valentia, perquè trepitjar el feble és de covards. Els culpables de aquesta crisi són molt més poderosos que nosaltres i sí que tenen privilegis; que ho paguin ells.
Per la dignitat del docent, que és el que no ens poden treure.
Perquè només el que puguem construir avui desembocarà en els adults -la societat- de demà. I per això cal un entorn favorable.
Una companya va escriure la carta que us adjunto i ens ha demanat que la reenviem. Més que mai hem de mostrar a la societat que fem un treball digne i ben difícil.
Podeu enviar-la a tots els vostres contactes, siguin o no professors, i que n’extreguin les seves pròpies conclusions, analitzada la situació actual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario