JOSEP GORGORI | 10 Set 2013
Lluint pectorals
Fa unes setmanes, la veterana soprano Kiri Te Kanawa ho va resumir en una frase que podríem traduir com “les cantants d’òpera necessiten un bistec”. Te Kanawa, que ara té 69 anys, mai no va patir els problemes de sobrepès que sí que tenien moltes de les seves companyes. Però ara veu amb preocupació el fet que s’exigeixi, cada cop més, que les cantants –i els cantants, també- tinguin un excel·lent aspecte físic, sovint més propi d’un atleta que no pas d’un intèrpret de música clàssica. “Per cantar, cal menjar bé”, ha dit la diva. Te Kanawa no cita noms, més enllà “d’aquestes noies del Metropolitan de Nova York que veus que passen gana però no poden sortir a menjar res perquè les estan vigilant”. Però és prou fàcil trobar exemples.
L’exigència als cantants d’òpera a anat pujant paulatinament, i deriva cap a àmbits que cada cop tenen a veure menys amb el cant. Se´ls va començar exigint que tinguessin també habilitats com a actors. No n´hi havia prou a pujar dalt l’escenari i cantar, calia actuar. Fins aquí, es podia justificar com a una qüestió de comunicació amb el públic.
Amb el pas del temps, els directors d’escena van exigir-los també una mobilitat que sovint frega els límits de l’impossible. Hem vist cantants en postures en què resulta increïble que puguin controlar el seu diafragma i els músculs amb què generen el so sense lesionar-se, a curt o llarg termini.
I actualment, se’ls exigeix una presència física impecable. I això vol dir complir amb uns cànons de bellesa i resultar atractius fins al punt que no queda gaire clar si el que es ven amb el màrketing és una bona veu o un cos escultural.
Ens es estem perdent bones veus perquè no van acompanyades d'un bon cos?
La imatge que il·lustra aquest article, per exemple, és del tenor Ed Lyon. Una veu francament bonica que vaig descobrir a Glyndebourne aquest estiu. Quan vaig volver saber més sobre ell i vaig entrar al seu web vaig trobar un grapat de fotos seves a la dutxa. A mí personalment la seva veu ja m´havia seduït. Veure els seus pectorals i els seus bíceps s’agraeix, però si més no en el meu cas era del tot innecessari. Si totes aquestes hores al gimnàs són voluntat pròpia del músic o són exigències del guió és una cosa que probablement no arribarem a saber.
En la mateixa línia, les fotos sense camisa a l’interior dels discos del contratenor David Hansen fan pensar si en aquest moment un cantant o una cantant grassonet o grassoneta té lloc en la indústria discogràfica i musical. I també preguntar-se si ens devem estar perdent bones veus que no van acompanyades d’un embolcall tan agradable a la vista. I què passarà amb aquests cantants d’aquí uns anys, quan conservin una preciosa veu en un cos menys atractiu que el que tenen ara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario